Històries de vida 2. Segona entrega de “Històries de vida” – Fundació Trobada. Seguint amb la tradició de “Secrets d’una mirada”, continuam amb la sèrie d’entrevistes fetes pels monitors i monitores de l’Alberg de Manacor. Volem donar veu a les persones que hi viuen, compartir els seus processos de superació i trencar els prejudicis que encara existeixen sobre les persones sense llar. En aquesta ocasió volem donar les gràcies a P, monitora de l’alberg de Manacor, que amb la seva sensibilitat i dedicació ha fet possible compartir aquesta història de vida.. Avui coneixem P., una dona valenta, lluitadora i plena de vida.

Una dona forta i optimista. P. té 61 anys i ve de Madrid. Es descriu com una dona valenta, mare d’un home d’uns 40 anys aproximadament i amb una gran força interior. Tot i haver afrontat situacions molt difícils, com conviure amb el virus del VIH, manté sempre la mirada cap endavant i un gran amor pel seu fill. Li agrada passejar, cantar i riure. Diu que parlar amb els monitors i monitores li dóna molta ajuda i l’anima a seguir avançant. “Adoro cantar, riure’m i escoltar música. No m’agrada gens beure alcohol”, confessa.

Records i camí recorregut. P. recorda la seva infantesa com una etapa preciosa, envoltada dels seus onze germans i de l’amor de la seva mare. “Amb dos anys encara em donava el pit”, recorda amb un somriure. Ha treballat en diferents feines, però una de les que més estima és haver recollit ametlles i haver fet cates d’oli en una fàbrica: “Els meus superiors em deien que tenia bon olfacte i gust per això”, explica orgullosa.

L’experiència de viure sense llar. Després de problemes familiars i de quedar-se sense recursos econòmics, P. va decidir venir a l’Alberg. “El més difícil és la convivència. Perds la intimitat i de vegades la confiança amb la gent”, diu. Tot i això, reconeix que l’Alberg ha estat “la meva alegria i el meu refugi”. Afegeix que ha rebut molta ajuda tant del personal com d’altres usuaris, i guarda especial afecte per “la padrina de la directora, que m’ha ajudat moltíssim”. Força, fe i futur. Quan li demanen d’on treu les forces, P. respon amb rotunditat: “Déu, Déu i Déu... i el meu fill”.

El seu somni és senzill però ple de significat: “Vull anar a viure amb el meu fill a un apartament, passar el Nadal junts i decorar-lo al meu gust”. El missatge que deixa per al seu fill és tan tendre com potent: “Fill, t’estim més que a la meva vida.”. I per a la resta de persones, P. vol transmetre que sempre val la pena confiar, mantenir-se positiva i seguir endavant.